Històricament, el debat públic sobre l’immoble Mercedes Torras s’ha centrat, gairebé en exclusiva, en la seva reconstrucció, és a dir, en el que s’hi podria arribar a fer: consultori, casal gent gran, pisos, habitatges socials, cotreball, etc. De l’edifici que hi ha, poc o gens se n’ha parlat. Per quasi tothom només era un tràmit: està malament, pot caure, s’enderroca i llestos. Res més a dir.
Fa dos anys però, quan el Govern (ERC-PSC) va aprovar l’enderroc total -sense respectar el seu valor arquitectònic -, algunes veus -la de GdE, també- es van alçar amb l’argument invers. Ja no es tractava només del que s’hi podria construir, sinó també del que s’ha de fer ara a la casa actual.
El divendres passat, en el decurs del debat veïnal, convocat per l’Associació de Gent Gran, les dues visions van viure nous episodis de confrontació dialèctica. Negacionistes (tot a terra i foc nou), possibilistes (enderroc parcial, reconstrucció social), realistes (BCIL, solució mixta), patrimonialistes (només retocs, manteniment total) van contrastar plantejaments, demostrant, altre cop, que el futur de Mercedes Torras ja no és patrimoni d’uns pocs, sinó una realitat de molts.
És tan cert que es tracta d’una fundació privada, com que és patrimoni del poble. Que no és “la casa dels pobres”, sinó un immoble per ajudar als qui necessitin. Que no està bé que les institucions que en van fer ús quan valia la pena, ara no actuïn i en definitiva que, conservar-la i recuperar-la és una obligació moral i ètica que no es pot demorar gaire més.